“La mestra” és una cançó basada en la història de Marifé Arroyo, expulsada i represaliada de l’escola de Barx. La seva biografia vinculada a la renovació pedagògica i a la introducció del valencià va quedar reflectida al llibre de Víctor Gómez Labrado La mestra (3i4, 1995; reeditat per Bromera el 2010).
(Podeu llegir l'entrevista completa a Enderrock)
 |
| Marifé Arroyo La mestra |
Dos per dos són quatre. Quatre i dos són sis.
Escola reglada i frustrada.
No parles ni jugues si no tens permís.
La creu, la sotana i la vara.
Conjuguem presents imperfectes.
Li restem la X al futur.
Castrem a les feres als centres.
Força de treball del segle XXI.
Hem planificat les conductes,
no deixem ja marge per la creació.
Dibuixem futurs plens de dubtes,
ni somnis, ni jocs, ni improvisació
Infàncies al contenidor,
10 hores al dia, un temps que era or.
Esclaus d’un estat opressor….
Perdona a tu pueblo señor!!!
Mare mare, que jo no vull tornar
A resar i a callar quan ells manen.
Pare pare, jo volia somiar
i volar, i allà ens tallen les ales.
Contrabandista de verbs clandestins
escampant el verí,
per pobles vius i senders infinits
Quin gust sentir-la parlar,
si del carrer i el corral és l’ama.
I ara hi ha un poble que brama
en un idioma proscrit.
En eixe context, arriba una mestra,
rebel, decidida, valenta.
La infància en disputa es conquesta,
el dictador mor… es comenta.
Tenebres s’emporte el difunt
canviem els costums mort a l’obediència.
Trenquem el rosari, cremem els apunts,
davant el futur la innocència.
Arriba l’expedient disciplinari,
volem que memoritzen l'oració i l’abecedari.
Horaris estrictes, i un pati ben delimitat.
Centre penitenciari de cristians.
Vinguen l’alcalde, la guàrdia, inspectors
a defende l'absurd, a donar-li lliçons.
No van poder, mai no podrán.
D’aquella mestra hui som alumnat aventatjat.
Mare mare, que jo no vull tornar
a resar i a callar quan ells manen.
Pare pare, jo volia somiar
I volar, i allà ens tallen les ales.
Contrabandista del verbs clandestins
escampant el verí,
pobles vius, i senders infinits
Quin gust sentir-la parlar.
Si del carrer i el corral és l’ama.
I ara hi ha un poble que brama
en un idioma proscrit.
No parles ni jugues si no tens permís.
La creu, la sotana i la vara.
Conjuguem presents imperfectes.
Li restem la X al futur.
Castrem a les feres als centres.
Força de treball del segle XXI.
Hem planificat les conductes,
no deixem ja marge per la creació.
Dibuixem futurs plens de dubtes,
ni somnis, ni jocs, ni improvisació
Infàncies al contenidor,
10 hores al dia, un temps que era or.
Esclaus d’un estat opressor….
Perdona a tu pueblo señor!!!
Mare mare, que jo no vull tornar
A resar i a callar quan ells manen.
Pare pare, jo volia somiar
i volar, i allà ens tallen les ales.
Contrabandista de verbs clandestins
escampant el verí,
per pobles vius i senders infinits
Quin gust sentir-la parlar,
si del carrer i el corral és l’ama.
I ara hi ha un poble que brama
en un idioma proscrit.
En eixe context, arriba una mestra,
rebel, decidida, valenta.
La infància en disputa es conquesta,
el dictador mor… es comenta.
Tenebres s’emporte el difunt
canviem els costums mort a l’obediència.
Trenquem el rosari, cremem els apunts,
davant el futur la innocència.
Arriba l’expedient disciplinari,
volem que memoritzen l'oració i l’abecedari.
Horaris estrictes, i un pati ben delimitat.
Centre penitenciari de cristians.
Vinguen l’alcalde, la guàrdia, inspectors
a defende l'absurd, a donar-li lliçons.
No van poder, mai no podrán.
D’aquella mestra hui som alumnat aventatjat.
Mare mare, que jo no vull tornar
a resar i a callar quan ells manen.
Pare pare, jo volia somiar
I volar, i allà ens tallen les ales.
Contrabandista del verbs clandestins
escampant el verí,
pobles vius, i senders infinits
Quin gust sentir-la parlar.
Si del carrer i el corral és l’ama.
I ara hi ha un poble que brama
en un idioma proscrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada